“Tu visió sol es tornarà clara quan puguis mirar al teu cor. El que mira hacia fuera sueña y el que mira hacia dentro despierta”
― Carro GustavJung

En els moments de incertidumbre és normal sentir que perdem el control.

Últimamente em ven molt al cap els inicis de la meva carrera com a artista independent. Ja havia exposat a molts llocs, havia viscut les primeres entrevistes, l'escena de Barcelona m'havia obert un hueco i solía col·laborar en tots els projectes i esdeveniments possibles, encara que així no tenia un dur i en mi ment l'única manera possible de viure del arte era a través d'una galería.

Després d'haver estat rechazada en diverses galerías i premis. Em vaig dir molt clar que no existia un espai per a la meva obra tant en el circuit institucional com a les galeries contemporànies.

Esto redujo mis posibilidades a l'extrem i durant un temps em moví d'un lado a un altre sense saber per on tirar, seguint un poc la marea i intentant imitar el camí d'altres a veure si obtenia els mateixos fruits.

No fue hasta que me encontré en un aprieto económico que comencé a escucharme a mi misma y seguir mi propio camino dando el pas a començar a auto gestionar-me i vendre la meva pròpia obra. Hasta aquest moment em sentia avergonzada sol de pensar en la possibilitat de tenir que publicitar i gestionar-me la mateixa, m'havien venut que no seria artista fins que un galerista ho decidia i ara ningú ho havia fet.

La meva primera exposició individual va ser en un local que em va fer un canvi d'una obra, era un baix en el Gótico de Barcelona, ​​el dueño ho va utilitzar com a almacén així que abans de l'exposició em va passar una setmana vacant i escondint-ho tot. En aquella època els esdeveniments siempre tenían patrocinadores para amenizarlos con comida y bebida, no tenia patrocinadores de ningún tipo pero tuve la ayuda de varias de mis amigas que se ofrecieron voluntarias para preparar sangría y servir el vi más barato y horrible que encontramos.

M'havia fixat que en les exposicions col·lectives en les que havia participat s'enviaven notes a la premsa per a publicitar l'esdeveniment, així que li pedí a la meva germana que escrivia un text, ens enviem a totes les parts i a diverses revistes a la publicació.

L'exposició va ser un èxit però no vendí res perquè en cap moment se'm va produir posar preus, la gent em va demanar targetes de visita i recordava dir que havia acabat però la veritat és que mai se m'havia fet.

Els recuerdos de tota aquesta fe en la res més absoluta i correr riscos sense cap propòsit exacte son els que em recorden la raíz des de la que crem. En aquest moment sol demanaria una oportunitat per ensenyar la meva obra en un espai i per comunicar-me a través d'ella, i la conseguí.

Les primeres fases d'un canvi sempre es veuen com un abisme, el més interessant aflora quan mirem amb perspectiva. Años després d'aquests moments semblen alguns dels millors de les nostres vides. A vegades pel que el caos i la incomoditat de no tenir control els fan més intensos, altres vegades pel que el factor transformatiu de l'experiència i la sensació de començar de nou com en un lliçó en blanc son alliberadores.

Aquests moments son els que traen consigo les lliccions espirituals més profundes.

Por supuesto esto no siempre sirve de consuelo pero parece ser una verdad, hay una lección inscrita ahí, y es que más nos vale apre. nder a desprendernos en moments de caos ja confiar en el misteri de la vida.

Al personificar-nos amb els caos que ens envolten els convertim en “nuestro” drama, en “nuestro” dolor, i ni el drama, ni el dolor, ni la ansietat son coses que puguin poser, son emocions, situacions o condicions que ens passen. pero ni son nuestras ni nos definen. 

Si mirem de cercar els significats tècnics del nostre drama ens sorprenem. Per exemple, la palabra emoción viene del latín emotio que a su vez deriva del verbo emovere, movere significa mover o trasladar y el prefijo e- significa retirar, cambiar de lugar, las emociones nos sacan del lugar en el que estábamos y ens trasladan a otro, es decir, están en movimiento, pasan a través de nosotras pero no nos definen ni a nosotras ni a nuestro carácter, solo lo condicionan hasta que otro factor condicionante vuelva a mutar.

¿Ahora dime si això no és alliberador? En el lloc de visionar tot com a propi, intentar posar la nostra emoció, en el lloc d'eso, veure, entendre, escoltar i després deixar a l'espera de la següent cosa que sentim.

Tenem el costum de vernos amb el poder i l'autoritat sobre els nostres sentits i emocions, però som més bé molins de vent afectats per les condicions que els envolten. Tot impacta en els nostres en major o menor mesura inclòs (sobretodo) quan intentem esforçar-nos en que no sea així. 

Lo que la naturaleza nos pide és resiliència i fe en el misteri que ens envolta, posar consciència sobre l'extraordinària que és la nostra existencia, permetrem veure més allá dels velos educatius i les exigències del sistema fins a connectar amb el més bàsic del nostre ser.

Decir adiós a tot lo conegut y dar la bienvenida a lo que nos falta por conocer, sin miedo, sin apego y sin expectativa dispuestas a evolucionar con cada pas.

*** Anglès ***

"Les teves visions es tornaran clares només quan puguis mirar el teu propi cor. Qui mira fora, somia; qui mira dins, es desperta”.
― Carro GustavJung

En moments d'incertesa és normal sentir que perdem el control.

Últimament he estat pensant en els inicis de la meva carrera com a artista independent. En aquells dies ja havia exposat en alguns llocs, i vaig viure les meves primeres entrevistes, l'escena barcelonina m'havia obert la porta i solia col·laborar en tots els projectes i esdeveniments que podia, però fins i tot fent totes aquestes coses jo No tenia diners i, en la meva ment, l'única manera possible de mantenir-me a través de la creació artística era unir-me a una galeria.

Després de ser rebutjat per a diversos premis i galeries. Em va quedar molt clar que no hi havia espai per al meu treball tant en el circuit institucional com en les galeries contemporànies.

Això va reduir a l'extrem les meves possibilitats i durant un temps em vaig desplaçar d'un lloc a un altre sense saber quin camí anar, seguint la marea i intentant imitar el camí dels altres per veure si podia obtenir els mateixos resultats.

No va ser fins que em vaig trobar en una situació econòmica que vaig començar a escoltar-me i a seguir el meu propi camí, donant el pas per començar a gestionar-me i vendre el meu propi treball. 

Fins aquell moment em sentia vergonya només de pensar en la possibilitat d'haver d'haver de fer publicitat i gestionar-me. Em van ensenyar que no seria artista fins que ho decidís un galerista i fins ara ningú no ho havia fet.

La meva primera exposició individual va ser en un lloc que algú m'ofereix a canvi d'una peça d'art. Era una planta baixa al barri Gòtic de Barcelona, ​​el propietari el feia servir com a magatzem així que abans de l'exposició vaig passar una setmana buidant-lo i amagant-ho tot. En aquella època els actes i exposicions sempre comptaven amb patrocinadors per oferir menjar i begudes. No tenia patrocinadors de cap mena, però vaig comptar amb l'ajuda de diversos amics meus que es van oferir voluntaris per preparar sangria i servir el vi més barat i horrible que vam trobar.

M'havia adonat que a les exposicions col·lectives en què havia participat s'enviaven notes de premsa per donar a conèixer l'acte, així que vaig demanar a la meva germana que escrigués un text, el vam enviar a tot arreu i diverses revistes van acceptar publicar-lo.

L'exposició va ser un èxit però no vaig vendre res perquè mai se m'ha passat pel cap posar preus, la gent em va demanar targetes de visita i recordo haver dit que se n'havien anat però la veritat és que mai se m'havia passat pel cap fer-les. en primer lloc.

Els records de tota aquella fe en el no-res i assumir riscos sense cap propòsit exacte són els que em recorden l'arrel a partir de la qual creem. En aquell moment només volia tenir l'oportunitat de mostrar el meu treball en un espai i de comunicar-me a través d'ell, i ho vaig aconseguir.

Les primeres fases d'un canvi sempre es perceben com un abisme, les més interessants sorgeixen quan mirem amb perspectiva. Anys després aquests moments semblen uns dels millors de les nostres vides. De vegades perquè el caos i la incomoditat de no tenir el control els fan més intensos, altres perquè el factor transformador de l'experiència i la sensació de començar de nou com en un llenç en blanc és alliberador.

Aquests moments són els que porten amb ells les lliçons espirituals més profundes.

Per descomptat, això no sempre aporta consol però sembla que és cert, hi ha una lliçó inscrita, i és que millor aprenem a deslligar-nos en temps de caos i confiar en el misteri de la vida.

En personificar-nos amb el caos que ens envolta, el convertim en el "nostre" drama, en el "nostre" dolor, i ni el drama, ni el dolor, ni l'ansietat són coses que es poden posseir, són emocions, situacions o condicions que passen. a nosaltres però no són ni els nostres ni ens defineixen.

Si mirem de prop els significats tècnics del nostre drama, ens sorprendran. Per exemple, la paraula emoció prové del llatí emotio que al seu torn deriva del verb emovere, movere significa moure o traslladar i el prefix e- significa eliminar, canviar de lloc, les emocions ens treuen del lloc on estàvem i ens movem. ens a un altre, estan en moviment, passen per nosaltres però no ens defineixen ni el nostre caràcter, només el condicionen fins que una altra cosa ens torni a canviar.

Ara digueu-me si això no és alliberador? En lloc d'imaginar-ho tot com a propi i intentar ser propietari de la nostra emoció, en lloc d'això, permetre-nos veure, entendre, escoltar i després deixar anar, esperant el següent que sentim.

Tenim el costum de veure'ns amb poder i autoritat sobre els nostres sentits i emocions però som més com molins de vent afectats per les condicions que ens envolten. Tot ens impacta en major o menor mesura fins i tot (sobretot) quan intentem fer un esforç per no ser-ho.

El que ens demana la natura és resiliència i fe en el misteri que ens envolta, prendre consciència de com d'extraordinària és la nostra existència, deixar-nos veure més enllà dels vels educatius i les exigències del sistema fins a connectar amb el més bàsic dels nostres ser.

Acomiadar-nos de tot el que es coneix i donar la benvinguda al que hem de saber, sense por, sense apego i sense expectatives, disposats a evolucionar a cada pas.