Per als meus tardors son temps de treball molt intens que conclouen en l'explosió emocional que és la Nadal, això em deixa sent un trocito de mi. Quan empieza Enero tengo que recogerme poc a poc, deixar que l'hivern em recomponga, em atrape en el seu somni i en el seu lletargo.

Los primeros meses del año siempre transcurren largos y cortos, con el sentir profundo que solo te puede traer el frío y la lluvia, y entre la niebla comienzo a vislumbrar las semillas del cambio, a buscar, a buscarme en el utero del invierno, en la siembra del futuro.

En aquests mesos en els que em gesto m'encuentro amb aquest món passant pels seus mateixos processos profunds, durs, irreversibles. Procesos en els que aprenem a ver, ser i estar al món. I mentre aprenem el cor es trenca moltes vegades per moltes parts.

Mi corazón quiere ser un nido de pájaros, una nube y una cueva secreta llena de cristales preciosos, no quiere ser un sitio con rencor o miedo, ni amb odio visceral del que es guarda entre les tripes i les fa explotar. Però a vegades quan veo la crueltat al món i sent el dolor de la vida en altres punts del planeta passant des de la pantalla del meu telèfon el meu dolor es torna un amb el dolor del resta de la humanitat.

Nunca abans habiamos estat espectadors passius com lo som ara mateix, la impotència ens inunda i la sensació de que l'humà és un ser cruel i irremediablement horrible creix en els nostres ments i cossos establint-se com una nova veritat, som un error.

Pero dins de la meva veu suau es rebela i dice NO, no quiero caer en aquesta creència. No em pertany.

Mi corazón quiere sanar, por eso le dibujo y le imagina nuevas realidades, paraísos en la tierra en los que renacer y expandirse, en los que sentirse protegidos.

Ha arribat el moment de radicalitzar la fantasia, d'atrevernos a inventar espais en els que podrem brillar i coexistir de manera pacífica com a societat. Ha arribat el moment de impedir que s'apoderen de l'espai de la nostra fantasia amb imatges distòpicas que nublen el nostre sentir i ens impidan crear llocs en els que imaginar noves realitats.

Tot el que ens envolta existeix perquè era imaginat abans.

Per a mi, la tardor és una època de treball molt intens que acaba amb l'explosió emocional que és el Nadal, que em deixa sent una petita part de mi mateixa. Quan comença el gener, he d'anar recollint-me lentament, deixar que l'hivern em recompongui, m'atrapi en la seva letargia curativa.

Els primers mesos de l'any sempre passen llargs i curts, amb la profunda sensació que només el fred i la pluja poden portar, i entre la boira començo a albirar les llavors del canvi. Començo a buscar, a buscar-me al ventre de l'hivern, a la sembra del futur.

En aquests mesos també em trobo amb aquest món passant pels seus mateixos processos profunds, durs i irreversibles. Processos en què aprenem a veure, a comprendre i a ser al món. I mentre aprenem, sovint els nostres cors es trenquen en trossos.

El meu cor vol ser un niu d'ocell, un núvol i una cova secreta plena de cristalls preciosos. No vol ser un lloc de ressentiment o por, ni del tipus d'odi visceral que es guarda a les entranyes i es fa explotar. Però de vegades, quan veig la crueltat del món i sento el dolor de la vida en altres parts del planeta passant per la pantalla del meu telèfon... el meu dolor es converteix en un amb el seu.

Mai abans hem estat espectadors passius com ho som ara mateix, la impotència ens aclapara i la sensació que els humans som éssers cruels i irremeiablement horribles creix a les nostres ments i cossos establint-se com una nova veritat, som un error.

Però dins meu una veu suau es rebel·la i diu NO, no vull caure en aquesta creença. No em pertany.

El meu cor vol curar-se, per això dibuixo i imagino noves realitats, paradisos a la terra on renéixer i expandir-se, on sentir-se protegit.

Ha arribat el moment de radicalitzar la fantasia, d'atrevir-nos a inventar espais on puguem brillar i conviure pacíficament com a societat. Ha arribat el moment d'evitar que les imatges distòpiques s'apoderin de la nostra fantasia, enterbolint els nostres sentiments i impedint-nos crear espai per imaginar noves realitats.

Tot el que ens envolta existeix perquè ja ho vam imaginar.