//English Bellow//

Fes dies que volia escriure sobre aquest tema però no trobava com, igual que molts dies no entient com a mantenir el sentit a treballar i aconseguir diners per subsistir quan el món estigui en llames.

És normal sentir-se així.

Y mas en estos últimos 4 años en los conflictos sociales que mantenían alejados de nuestra confortable realidad han explotado literalmente en nuestras caras. Y ya no pots fingir que no saps.

Aquests dies enregistrats com a Sebastião Salgado havia perdut l'esperança en la humanitat després d'haver passat anys com a corresponsal a les guerres, pensat en com la naturalesa li sanó.

També aquests dies em vaig trobar de front amb el conflicte dins del conflicte, les discussions en xarxes socials, el posicionament, l'exigència de tot el món que s'expressa. Las directrices para sentir, las directrices para actuar. Regles i mas reglas. Y me pregunté si de esa exigencia de que todos reaccionemos de la misma manera es de donde vienen las guerras, esa exigencia por unificar y erradicar la diversidad, esa necesidad humana de poner etiquetas y clasificar.

Tot això lo reflexiono des de la meva comoditat, des de la meva casa, des del meu llut per les imatges que veo i que no es com digerir. Perquè d'alguna manera la culpa de tots els conflictes i malestars del planeta ha recaigut sobre les persones i no sobre els que manegen els sistemes. De alguna manera extraña, la gent discute en internet pensant que tot ho solucionarà quan estim tots d'acord, però la veritat és que estem visionant en primera fila la decadència d'uns sistemes obsolets, que no se sostienen per si mateixos.

I mentre tant seguim necessitant diners i necessitando treballar. Lo cual se siente absurdo.

Y aleshores va recuperar l'art com a refugi i l'art com a llenguatge. La sanació a través de la creació artística i les qualitats màgiques que ja tots sabem que té.

I vaig al refugi.

Y pinto, y canto mientras pinto y pienso en que soy rica, no porque tenga dinero si no porque tengo tiempo y puedo enviarme, pintar, escribir y cantar.

Y llavors pienso com durant tant temps pude estar tan confusa, com pude equivocarme tantes vegades i perseguir un objectiu que no és objectiu, que és una eina senzilla, com miles que hay. El dinero és un eina per arribar a l'objectiu de viure en pau i sense preocupacions, però mentre nostra ment persigue obcecada aquesta única eina i la transformació en l'objectiu, la nostra atenció canvia i la nostra conducta amb ella i ens enredem cada vegada més profundament en la tela aranya d'un sistema que és infinit i que mai va a arribar a aquella calma que buscam.

Una vegada més ens trobem amb una veritat i és que el problema no som nostres ni el diners, si no un sistema que ens expressem i ens extirpa de les nostres característiques individuals, les nostres qualitats úniques i les nostres diferències compartides. Nosaltres ciega per no ver la nostra verdad i ens oprimeix fins que ens sentim petites i inútils peces en un trencaclosques sense fin.

I d'aquesta mateixa manera se senten els conflictes polítics, com a impossibles de solventar, sobre tot els que s'han mantingut històricament durant anys per quatre tiranos.

La conclusió és, pont tus pies en el suelo y lleva tu mirada al cielo, eres mucho mas de lo que este sistema te ha hecho creer.

El teu paper com a consumidor té impacte.

Les protestes tenen impacte.

Cada arbre que plantes té impacte.

Y tot el amor que compartes té impacte.

Tot té sentit i el teu poder.

———————————————

NOTICIAS EXTRA: prompte reabriré mi Patreon, està vegada d'una manera que sea més sostenible per al meu en el temps i que no sea tan demandant com a fos en el passat :) Si us interessaria recolzar-me a través de Patreon podéis subscriure's al meu butlletí i us aviseu quan estigueu llest :)

Mujeres contra el proyecto de Lignitos de Meirama. | // X.CASTRO

Fa dies que vull escriure sobre aquest tema però no he trobat com, igual que molts dies no entenc com mantenir la sensació de treballar i aconseguir diners per sobreviure quan el món ja està en flames.

És normal sentir-se així.

I encara més en aquests darrers 4 anys, quan conflictes socials que es mantenien allunyats de la nostra realitat còmoda ens han explotat literalment a la cara. I ara ja no podem fer com si no ho sabéssim.

Aquests dies he recordat com Sebastião Salgado havia perdut l'esperança en la humanitat després d'haver passat anys com a corresponsal en guerres, i he pensat en com la natura el va curar.

També em vaig trobar cara a cara amb el conflicte dins del conflicte, les discussions a les xarxes socials, el posicionament, l'exigència que tothom s'expressi. Les pautes per sentir, les pautes per actuar. Normes i més normes. I em vaig preguntar si aquesta exigència que tothom reaccioni al mateix nivell o de la mateixa manera és d'on provenen les guerres, aquesta exigència d'unificar i eradicar la diversitat, aquesta necessitat humana d'etiquetar i classificar.

Reflexiono sobre tot això des de la comoditat de casa meva, des del meu dolor de veure imatges i no saber com reaccionar. Perquè d'alguna manera la culpa de tots els conflictes i problemes del planeta ha recaigut en les persones i no en els que gestionen els sistemes. D'alguna manera estranya, la gent discuteix a Internet pensant que tot es resoldrà quan tots estiguem d'acord, però la veritat és que estem veient de primera mà la decadència de sistemes obsolets, que ja no es sostenen sols.

I mentrestant continuem necessitant diners i treballant. La qual cosa em sembla absurda.

I després recordo l'art com a refugi i l'art com a llenguatge. La curació a través de la creació artística i les qualitats màgiques que tots sabem que té.

I vaig al refugi.

I pinto, i canto mentre pinto i penso que sóc ric, no perquè tingui diners sinó perquè tinc temps i puc seure, pintar, escriure i cantar.

I llavors penso en com durant tant de temps he estat tan confós, com he pogut estar tan equivocat i perseguir un objectiu que no és un objectiu, que és una simple eina. Els diners són una eina per assolir l'objectiu de viure en pau i sense preocupacions, però mentre la nostra ment persegueix tossudament aquesta única eina i la transforma en un objectiu, la nostra atenció canvia i el nostre comportament canvia amb ella i ens enredem cada cop més profundament a la teranyina d'un sistema que és infinit i que mai arribarà a aquella calma que busquem.

Un cop més trobem una veritat i és que el problema no som nosaltres ni els diners, sinó un sistema que ens esprem i elimina les nostres característiques individuals, les nostres qualitats úniques i les nostres diferències compartides. Ens cega i ens oprimeix fins que ens sentim com a petites peces inútils d'un trencaclosques interminable.

I d'aquesta mateixa manera, els conflictes polítics es perceben com a impossibles de resoldre, especialment aquells que històricament han estat mantinguts durant anys per quatre tirans.

En resum, toca els peus a terra i mira al cel, ets molt més del que aquest sistema t'ha fet creure.

El teu paper com a consumidor té impacte.

Les protestes a les quals vas tenen un impacte.

Cada arbre que plantes té un impacte.

I tot l'amor que difons té impacte.

Tot té sentit i tu tens poder.

———————————

NOTÍCIES EXTRES : Aviat tornaré a obrir el meu Patreon, aquesta vegada d'una manera més sostenible per a mi al llarg del temps i no tan exigent com ho era en el passat :) Si us interessa donar-me suport a través de Patreon, podeu subscriure-us al meu butlletí i us avisaré quan estigui a punt :)