A vegades quan sentim estrés és una sensació tan gran que fulmina tot el que l'envolta, que no respon a lògica ni a cap direcció concreta. Està ahí amb la seva presència d'estatus, d'estructura megalítica, de muntanya. Com un sentit últim, una veritat suprema. 

Com estàs?

Estresada

Y lo inunda todo, de razón, de autoridad, de reconocimiento. Nosaltres envaïm la identificació. Quan estàs estresada sembla que això és l'únic que eres, l'únic que està, la única veritat del teu sistema nerviós.

Cuesta ver los matices. Siempre pensem que tot serà quan se solucione la font del nostre estrés, “quando terminen passarà” “cuando passen aquests dies difícils ja estarà tot bé” i amb aquestes idees emmpujam el dia a dia arrastrant aquesta sensació amb els nostres.

La vestimenta com una chaqueta de plomo y con ella a cuestas se pasan los días, y lo que condenábamos a la fuente de nuestro estrés pasa pero esa sensación no se transmuta de todo. Se convierte en patron y reformula manera de percebre cada esdeveniment que ens passa, mantenint-nos en un estrés perpetu, infinit, identificant-nos, creyéndonos que som i que estem.

Això passa quan entenem l'estrés com un lloc en el que estar i no com un sentiment que neix d'una o diverses emocions producte del nostre entorn i la nostra circumstància. Si li preguntem al estrés que ha anat a ensenyar-nos ens dirà moltes coses com, “ és el miedo de fer les coses mal lo que em confunde i activa aquest sistema nerviós” o “me he deixat portar per la dinámica del dia a dia i he desconnectat del meu cos”, l'estrés pot dir moltes coses, el sempre és missatger, no és el fin.

L'escolta és la solució.

De vegades, quan sentim estrès és una sensació tan intensa que destrueix tot el que l'envolta, que no respon a la lògica ni a cap direcció específica. Està allà assegut amb la seva presència com una estàtua, una estructura megalítica, com una muntanya. Actua com un significat últim, una veritat suprema.

Com estàs?

Estressat/da

I ho inunda tot, amb raó, amb autoritat, amb reconeixement. La identificació ens envaeix. Quan estàs estressat sembla que això és l'única cosa que ets, l'única veritat del teu sistema nerviós.

És difícil veure els detalls. Sempre pensem que tot desapareixerà quan la font del nostre estrès es resolgui, "quan aquesta situació acabi, passarà", "quan passin aquests dies difícils tot anirà bé" i amb aquestes idees anem endavant amb el dia, arrossegant aquest sentiment amb nosaltres.

El vestim com una jaqueta metàl·lica i el caminem a l'esquena mirant com passen els dies.

Allò que condemnàvem com a font del nostre estrès passa, però aquest sentiment no es transmuta completament. 

Esdevé un patró i reformula la nostra manera de percebre cada esdeveniment que ens succeeix, mantenint-nos en un estrès perpetu i infinit, identificant-nos, creient que ho som.

Això passa quan entenem l'estrès com un lloc on estar i no com un sentiment que neix d'una o diverses emocions resultants del nostre entorn i les nostres circumstàncies.

Si li preguntem a l'estrès què ens ha vingut a ensenyar, ens dirà moltes coses com ara: "és la por de fer les coses malament la que em confon i activa aquest sistema nerviós" o "m'he deixat portar per la dinàmica de la vida quotidiana i m'he desconnectat del meu cos".

L'estrès sempre és un missatger, no és la fi.

Escoltar és la solució.